ENCARA APRENC

dimecres, 6 de juliol del 2016

ALGUNES FOTOGRAFIES I UN DIBUIX

dimarts, 26 d’abril del 2016

PAULA I CLARA

Uns dels personatges més fascinants dels molts que transiten pel llibre que comentava en el post anterior són Clara Westhoff i Paula Becker. Sabia fins ara molt poca cosa d'aquestes dues dames admirables i fascinants. Clara va viure molts anys i Paula, molt pocs. Clara era escultora i pintora i Paula, pintora. Totes dues han patit l'oblit interessat que ha planat sobre l'obra de les dones en tants camps. Més enllà de la informació que aporta el llibre de Wiesenthal sobre ambdues dones avui tenim l'avantatge de poder tafanejar per la xarxa on és possible accedir a imatges, documents i biografies.

Les dues dones, joves i entusiastes, van ser molt amigues de Rilke, aquest gran poeta que, com a home, era molt poca cosa i no parlo pas de l'aspecte físic, que també. Inquieta comprovar com dones de categoria es deixen impressionar sovint per homes de molt menys valor global i que no els convenen en absolut. Paula i Clara formaven part d'una colònia d'artistes que es va instal·lar durant uns anys a un bonic poble alemany, Worpswede, un indret mític però conegut avui, sobretot, en l'àmbit germànic, com ho són Paula i Clara. El turisme cultural del present, tan frivolitzat, no ha inclòs encara el lloc en els circuïts més o menys universals dedicats a evocar vides romàntiques.

Paula es va casar amb Otto Modersohn, per això normalment és coneguda com Paula Modershohn-Becker. Era un pintor paisajista, remarcable però sense excesos, més gran, amb una bona situació econòmica i que per Paula va abandonar una primera dona amb qui tenia una filla. La parella va tenir una altra filla, després d'una separació temporal, però el part va costar la vida a la pintora a causa d'unes complicacions posteriors. A Bremen té avui un museu dedicat però en vida va vendre poca cosa i va ser conscient dels problemes econòmics que li podia comportar, per exemple, separar-se del marit. Modersohn es va tornar a casar després i va tenir dos fills més.

Clara es va casar amb Rilke amb qui també va tenir una filla però el poeta no estava fet per a criatures ni família. La cosa va durar un any i escaig. Clara va tenir sempre cura de la filla i fins i tot va mantenir una amistat intermitent amb el poeta de culte tot i que es va veure obligada sovint a deixar la nena amb els seus pares. Va ser una dona coratjosa i treballadora que va treballar i aprendre amb gent com Rodin. Va morir, ja gran, l'any 1954. Les dues dones es van retratar mútuament, la seva amistat va ser sòlida i profunda. De Clara se'n parla més aviat quan es fa referència a Rilke. Una i altra van sent cada vegada més reconegudes a nivell individual, al menys al seu país. Deien, quan jo estudiava, de joveneta, que no hi havia dones artistes i darrerament en surten de sota les pedres i amb un nivell qualitatiu extraordinari. Artistes, escriptores, compositores, científiques...

Fa uns dies vaig anar a un interessant recorregut que feien al MNAC a l'entorn de la representació del llibre en les obres d'art, al llarg del temps, i la persona que feia les explicacions, una noia jove i riallera, va comentar amb ironia, en arribar més o menys a l'època de Rilke i la resta, l'ego exagerat dels homes artistes, músics i escriptors d'aquells anys i fins fa quatre dies. Esperem que les coses hagin canviat una mica, o al menys que els egos femenins hagin augmentat de voltatge.

dimarts, 29 de març del 2016

ISAAC LEVITAN (1860-1900)

Gràcies a aquest excel·lent llibre i al món que evoca he après moltes coses i n'he recordat d'altres. Entre les quals a aquest magnífic pintor que gairebé desconeixia, de vida breu, més breu encara que la del seu amic Txekhov, de la germana del qual es diu que va estar enamorat.

dissabte, 23 de gener del 2016

EXERCICIS INFORMALS

dilluns, 11 de gener del 2016

DES DEL TERRAT DE LES ARENES

M'agraden molt els terrats però per tal que hi puguis accedir han de ser públics o bé has de comptar amb coneguts que t'hi convidin. Un dels espais aeris actuals que m'agrada més és el terrat de les Arenes, centre comercial que trobo horrorós pel que fa a l'interior, a banda de què el so reverbera per tot arreu i per poca gent que hi hagi hi ha un soroll constant i pesadet, acompanyat d'aquestes musiquetes absurdes que t'endinyen a les botiguetes.

No em va agradar la remodelació comercial, a una plaça de toros s'hi poden fer moltes coses i, de fet, se n'hi havien fet, en aquesta: circ, patinatge sobre gel, concerts de música. Pitjor ho té la Monumental, encara no se'n sap el destí. En tot cas el terrat de les Arenes i la seva diàfana circularitat fa que acabi perdonant el desori de l'interior i la poca gràcia dels restaurants que s'hi apleguen.

Sempre que puc hi pujo, com també a la terrassa del Corte Inglès de la plaça de Catalunya. Aquests espais aeris però no tan elevats com que perdis la perspectiva humana són molt interessants. Al de les Arenes s'hi ha de pujar a l'hora de la posta del sol o en un dia ennuvolat, quan fa sol no es pot suportar l'escalfor. Crec que al principi van dir que s'hi faria footing o com en diguin ara, d'això de córrer sense anar enlloc. En ser circular la metàfora encara quedaria més palesa, seria com en el conte de Rodari en què unes mones creuen que viatgen perquè pugen als caballitos.