OLEGUER JUNYENT I LA SEVA ÈPOCA

Reprodueixo aquí l'article publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi'. Per als qui compartiu l'afició pel dibuix i la pintura, les aquarel·les que feia Junyent en els seus viatges els portaran al present recent i al món del que avui es diu sketching. De fet, amb variants, el tema consisteix en què les nostres sortides, passeigs i viatges trobin un reflex en aquesta activitat de dibuix o pintura, en aquests apunts ràpids i encisadors en els quals hi ha qui excel·leix però que fins i tot per als qui no tenim tanta grapa tenen molts valors, entre els quals els d'observar la realitat de forma tranquil·la i conscient, sense presses.

A l'exposicio del Marès, centrada en l'activitat col·leccionista d'Oleguer Junyent, s'hi poden veure talles romàniques, algunes fotografies, dibuixos i aquarel·les, el seu entranyable dietari, una arqueta amatòria... I una imatge barroca de Sant Miquel, impressionant, obra de La Roldana, una de les poques dones escultores reconegudes i de la qual escriure més extensament en una propera entrada al blog.

Oleguer Junyent.  Rodar el món i tornar al Born, passant pel Museu Marés

Es pot visitar, fins al mes d’octubre,  al Museu Marès, una exposició, petita i delicada, parafrasejant Ministral Masià, sobre la figura d’Oleguer Junyent (1876-1956). Junyent va ser un personatge inclassificable, polifacètic. Escenògraf de professió, activitat amb la qual es va guanyar prou bé la vida, fou, a més a més decorador, antiquari, fotògraf aficionat, viatger incansable i col·leccionista, un d’aquells grans col·leccionistes del seu temps. Una dèria compartida per molts coneguts seus i, sobretot, per Frederic Marés, amb qui el va unir una gran amistat malgrat la diferència d’edat.

L’activitat col·leccionista pot arribar a ser una mena d’obsessió. Philip Blom ho explica i hi reflexiona a bastament en un dels seus grans llibres, El col·leccionista apasionado, i ben segur que d’haver conegut la figura i la trajectòria de Marès l’hauria inclòs en la llarga llista de personatges de tota mena que aplega en aquest llibre i que van compartir la mateixa passió.  El Museu Marès és encara un indret poc conegut, hi ha qui no entén que el seu conjunt de tota mena de coses respon a la temàtica, que és aquesta dèria col·leccionista, precisament.

Oleguer Junyent va realitzar diferents viatges, el més famós va ser una volta al món, l’any 1908, que va propiciar l’edició d’un llibre, Roda el món i torna al Born. El llibre va comptar amb una exposició molt valorada i va conèixer una gran difusió quan va es va publicar. Es trobava a moltes llars amb inquietuds culturals i amb ganes de veure el món, ni que fos pel forat que li permetien les il·lustracions i fotografies de Junyent. Les fotografies formen part d’una altra exposició paral·lela i complementària de la del Marès, a l’Arxiu Històric de Barcelona.  De fet, ambdues exposicions parteixen d’un projecte conjunt, i el seu contingut i objectius es recullen en el deliciós catàleg editat per l’ocasió. Els catàlegs editats pel Museu Marés i per l’Arxiu Fotogràfic són sempre impecables i es poden adquirir a uns preus absolutament raonables.

La persona que ens va comentar l’exposició del Marés va ser Joan Miquel Llodrà, historiador de l’art.  Si no es té, com sol passar, en general, una idea una mica aprofundida sobre l’època, sobre Junyent i tants altres personatges que s’hi van relacionar, resulta imprescindible comptar amb una aproximació entusiasta, seriosa, exhaustiva i distreta al mateix temps.  La mida, humana, del conjunt de peces, va possibilitar que Llodrà ens pogués explicar a fons i de forma acurada el sentit de cadascuna, i incidís en aspectes com ara el contingut dels dietaris de Junyent, la col·laboració de la seva neboda, la seva grapa com aquarel·lista gairebé documental però amarat d’un romanticisme entranyable i moltes anècdotes de tot tipus sobre l’època, el personatge i el seu entorn. El conjunt exposat provoca així mateix una reflexió a l’entorn de les tendències actuals pel que fa al valor del patrimoni o de la seva restauració, en comparació amb els paràmetres vigents a l’època de l’escenògraf.

L’exposició il·lustra molts aspectes emblemàtics de la vida de Junyent i de les seves relacions personals amb gent com Cambó i tants altres. Junyent, home sociable i jovial, va conèixer Utrillo, Casas, Nonell, Picasso, Feliu Elias i, en general, la gran majoria dels qui van tenir un pes específic en la cultura catalana de finals del XIX i la primera meitat del segle XX . Sobre la seva fotografia,  cal comptar amb què reflecteixen l’exotisme vist per un escenògraf, cosa que els dóna un valor afegit. El tema de la relació amb Marès és interessant, així com la que va tenir amb Cambó, i amplia en molts aspectes l’opinió, sovint parcial, que és té sobre tots ells des del punt de vista d’un present que sovint pot esdevenir reduccionista.

Oleguer Junyent va néixer el 1876 al barri del Born, fill d’un espardenyer. Va tenir un germà més gran, molt bon pintor, Sebastià. Un seu avi era ja ben conegut per l’organització de festes populars, com ara Balls de Carnestoltes. La família va voler orientar Oleguer vers una activitat  menys atzarosa. Com comenta amb ironia la historiadora Clara Beltran en el catàleg, no devien voler un altre Ramonet, en referència al famós personatge de Rusiñol, el qual també prové del mateix barri, per cert. Aquestes dues exposicions es poden completar amb una visita a l’estudi de Junyent, al carrer Bonavista,  que es conserva tal qual era en el moment de la seva mort, l’any 1956 i que la família obre al públic de tant en tant, des de fa algun temps, en la modalitat de visita concertada per a grups.

La figura d’Oleguer Junyent ens acosta amb més profunditat a tot un món cultural divers i polièdric, popular i elitista a la vegada, sovint menystingut o, senzillament, silenciat o oblidat a mitges. La mateixa figura de Frederic Marès ha estat controvertida i potser, fins i tot, incòmoda en ocasions, fins al punt de què molts barcelonins ignoren la seva presència a la ciutat, a través de tantes estàtues i monuments de tot tipus. I és que molts d’aquests personatges van protagonitzar una certa part de la cultura de la primera postguerra, amb totes les limitacions inherents a la situació social i política. I això, segons per a qui, sembla un greuge.

Anar al Marès és sempre una descoberta, és tracta d’un museu singular, silenciós, situat en un entorn que sembla una illa encisadora entre la remor de les multituds turístiques. Aquestes exposicions temporals forneixen una excusa per tornar-hi i, si pot ser, més d’una vegada.

 (Júlia Costa, article publicat al blog 'Llegir en cas d'incendi')