Reprodueixo aquí l'article publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi'. Per als qui compartiu l'afició pel dibuix i la pintura, les aquarel·les que feia Junyent en els seus viatges els portaran al present recent i al món del que avui es diu sketching. De fet, amb variants, el tema consisteix en què les nostres sortides, passeigs i viatges trobin un reflex en aquesta activitat de dibuix o pintura, en aquests apunts ràpids i encisadors en els quals hi ha qui excel·leix però que fins i tot per als qui no tenim tanta grapa tenen molts valors, entre els quals els d'observar la realitat de forma tranquil·la i conscient, sense presses.
A l'exposicio del Marès, centrada en l'activitat col·leccionista d'Oleguer Junyent, s'hi poden veure talles romàniques, algunes fotografies, dibuixos i aquarel·les, el seu entranyable dietari, una arqueta amatòria... I una imatge barroca de Sant Miquel, impressionant, obra de La Roldana, una de les poques dones escultores reconegudes i de la qual escriure més extensament en una propera entrada al blog.
Oleguer Junyent. Rodar el món i tornar al Born, passant pel
Museu Marés
Es pot visitar, fins al mes d’octubre, al Museu Marès, una exposició, petita i delicada, parafrasejant
Ministral Masià, sobre la figura d’Oleguer Junyent (1876-1956). Junyent va ser
un personatge inclassificable, polifacètic. Escenògraf de professió, activitat
amb la qual es va guanyar prou bé la vida, fou, a més a més decorador,
antiquari, fotògraf aficionat, viatger incansable i col·leccionista, un
d’aquells grans col·leccionistes del seu temps. Una dèria compartida per molts
coneguts seus i, sobretot, per Frederic Marés, amb qui el va unir una gran
amistat malgrat la diferència d’edat.
L’activitat col·leccionista pot arribar a ser una mena
d’obsessió. Philip Blom ho explica i hi reflexiona a bastament en un dels seus
grans llibres, El col·leccionista
apasionado, i ben segur que d’haver conegut la figura i la trajectòria de
Marès l’hauria inclòs en la llarga llista de personatges de tota mena que
aplega en aquest llibre i que van compartir la mateixa passió. El Museu Marès és encara un indret poc
conegut, hi ha qui no entén que el seu conjunt de tota mena de coses respon a
la temàtica, que és aquesta dèria col·leccionista, precisament.
Oleguer Junyent va realitzar diferents viatges, el més famós
va ser una volta al món, l’any 1908, que va propiciar l’edició d’un llibre, Roda el món i torna al Born. El llibre
va comptar amb una exposició molt valorada i va conèixer una gran difusió quan
va es va publicar. Es trobava a moltes llars amb inquietuds culturals i amb
ganes de veure el món, ni que fos pel forat que li permetien les il·lustracions
i fotografies de Junyent. Les fotografies formen part d’una altra exposició
paral·lela i complementària de la del Marès, a l’Arxiu Històric de Barcelona. De fet, ambdues exposicions parteixen d’un
projecte conjunt, i el seu contingut i objectius es recullen en el deliciós
catàleg editat per l’ocasió. Els catàlegs editats pel Museu Marés i per l’Arxiu
Fotogràfic són sempre impecables i es poden adquirir a uns preus absolutament
raonables.
La persona que ens va comentar l’exposició del Marés va ser
Joan Miquel Llodrà, historiador de l’art. Si no es té, com sol passar, en general, una
idea una mica aprofundida sobre l’època, sobre Junyent i tants altres
personatges que s’hi van relacionar, resulta imprescindible comptar amb una
aproximació entusiasta, seriosa, exhaustiva i distreta al mateix temps. La mida, humana, del conjunt de peces, va
possibilitar que Llodrà ens pogués explicar a fons i de forma acurada el sentit
de cadascuna, i incidís en aspectes com ara el contingut dels dietaris de
Junyent, la col·laboració de la seva neboda, la seva grapa com aquarel·lista
gairebé documental però amarat d’un romanticisme entranyable i moltes anècdotes
de tot tipus sobre l’època, el personatge i el seu entorn. El conjunt exposat provoca
així mateix una reflexió a l’entorn de les tendències actuals pel que fa al
valor del patrimoni o de la seva restauració, en comparació amb els paràmetres
vigents a l’època de l’escenògraf.
L’exposició il·lustra molts aspectes emblemàtics de la vida
de Junyent i de les seves relacions personals amb gent com Cambó i tants
altres. Junyent, home sociable i jovial, va conèixer Utrillo, Casas, Nonell,
Picasso, Feliu Elias i, en general, la gran majoria dels qui van tenir un pes
específic en la cultura catalana de finals del XIX i la primera meitat del
segle XX . Sobre la seva fotografia, cal
comptar amb què reflecteixen l’exotisme vist per un escenògraf, cosa que els
dóna un valor afegit. El tema de la relació amb Marès és interessant, així com
la que va tenir amb Cambó, i amplia en molts aspectes l’opinió, sovint parcial,
que és té sobre tots ells des del punt de vista d’un present que sovint pot
esdevenir reduccionista.
Oleguer Junyent va néixer el 1876 al barri del Born, fill
d’un espardenyer. Va tenir un germà més gran, molt bon pintor, Sebastià. Un seu
avi era ja ben conegut per l’organització de festes populars, com ara Balls de
Carnestoltes. La família va voler orientar Oleguer vers una activitat menys atzarosa. Com comenta amb ironia la
historiadora Clara Beltran en el catàleg, no devien voler un altre Ramonet, en referència al famós
personatge de Rusiñol, el qual també prové del mateix barri, per cert. Aquestes
dues exposicions es poden completar amb una visita a l’estudi de Junyent, al
carrer Bonavista, que es conserva tal
qual era en el moment de la seva mort, l’any 1956 i que la família obre al
públic de tant en tant, des de fa algun temps, en la modalitat de visita
concertada per a grups.
La figura d’Oleguer Junyent ens acosta amb més profunditat a
tot un món cultural divers i polièdric, popular i elitista a la vegada, sovint
menystingut o, senzillament, silenciat o oblidat a mitges. La mateixa figura de
Frederic Marès ha estat controvertida i potser, fins i tot, incòmoda en
ocasions, fins al punt de què molts barcelonins ignoren la seva presència a la
ciutat, a través de tantes estàtues i monuments de tot tipus. I és que molts
d’aquests personatges van protagonitzar una certa part de la cultura de la
primera postguerra, amb totes les limitacions inherents a la situació social i
política. I això, segons per a qui, sembla un greuge.
Anar al Marès és sempre una descoberta, és tracta d’un museu
singular, silenciós, situat en un entorn que sembla una illa encisadora entre
la remor de les multituds turístiques. Aquestes exposicions temporals forneixen
una excusa per tornar-hi i, si pot ser, més d’una vegada.
(Júlia Costa, article publicat al blog 'Llegir en cas d'incendi')
