dilluns, 25 de març de 2013

IMATGES I PARAULES (fotografies i poemes breus)

Camins perduts
a l'horitzó s'esqueixen
els núvols tendres



Mur insegur
com nosaltres, les pedres,
lligams precaris


Converses noves
promeses de paraules
a preu barat

La cremallera
obre i tanca fronteres
vers la foscor

Parets pintades
agosarats artistes
regalen somnis

El cel desitja
seguir el camí de saba
que l'arbre crea

Noves senyeres
a les humils conquestes
joioses canten

Muntanyes, poble,
senders de nuvolada
a l'horabaixa

Jocs de paraules
les lletres s'amunteguen
als diccionaris

Petits miralls
reflecteixen la vida
i amaguen rostres

Horitzontals
creen amb innocència
geometries

L'aspre paret
es converteix en platja
per a naufragis



Ombres al mur
l'atzar inexplicable
crea art matèric

Velles rajoles,
acullen entusiastes
uns blaus caòtics.

dissabte, 16 de març de 2013

L'ART: SEDUCTOR, DOGMÀTIC, COMERCIAL?






Un dels tòpics recurrents a l'hora de justificar determinades formes d'art actual, sobretot no figuratiu, és recórrer a una explicació recurrent i ja tòpica: que la pintura no ha de fer allò que ja fa la fotografia i que determinades formes de pintura, d'art en general, no tenen sentit si allò es pot aconseguir amb la tècnica fotogràfica moderna. Com en tants altres aspectes de la cultura, aquestes afirmacions s'escapen de qualsevol encotillament com aigua en un cistell. A Caixafòrum es pot contemplar una molt bona exposició sobre el tema, Seduïts per l'art, que explica amb exemples una obvietat, la seducció que la fotografia va produir en els pintors i també el cas contrari, la gran influència de la pintura en els fotògrafs, fins i tot en fotògrafs ben actuals i innovadors.

Un quadre, per maldestre i senzill que sigui, mai no és com una fotografia. Avui, amb els programes d'imatge existents podem falsejar una fotografia fins que sembli ben bé una pintura i fins i tot no calen grans coneixements per a fer-ho. Però mai no seran el mateix, la meva teoria personal és que l'empremta humana directa deixa petja d'alguna manera, fins i tot en el cromo més convencional. Pel que fa fins i tot a l'art abstracte o surrealista tot es pot aconseguir amb l'ordinador. I la grapa, és clar. Perquè com en tot, hi ha la grapa i la inspiració de l'artista -o com en vulguem dir-. Determinats sectors lligats al món de l'art no volen entendre que gent més aviat modesta s'estimi més penjar a casa un oli mediocre -segons ells- amb un paisatge del seu poble que no pas una bona fotografia. En aquest camp l'elitisme funciona molt i, a més a més, vesteix l'art contemporani  no figuratiu d'esquerranisme i democratització i la resta de conservadurisme ignorant.

Molts pintors actuals utilitzen superfícies grans, molt grans, això sembla un mèrit, se suposa que el gran espai demana més expressivitat corporal, coses així. Però ben mirat, aquesta pràctica artística no és gens democràtica ni assequible, per a treballar en aquestes dimensions fan falta espais, estudis grans, molt de material, diners en definitiva. No és aquest un art a l'abast del poble, pel que fa a la seva pràctica ni a la seva adquisició. Tan sols es pot salvar de tot plegat la llibertat dels graffiters, un art de carrer que té molts aspectes i vessants però que també ha acabat, en part, abduït per la comercialització; fa uns dies escoltava una polèmica que s'ha plantejat a l'hora d'entrar a fons en el tema de l'autoria de la pintura realitzada en un mur i el pintor de la qual s'ha acabat cotitzant. Com en tants aspectes de la cultura, el problema sorgeix quan es mouen diners pel mig. I fins i tot molts d'aquests artistes ja cotitzats, coneguts pel seu treball en espais grans, fan quadrets de dimensions més petites, més fàcils de vendre, en moltes ocasions.

Que a un senyor com Tapies que va acabar per ser marquès me'l presentin com a avançat i progre, hores d'ara,em fa una mica d'angúnia. Podria dir que no m'agrada perquè no hi entenc, car crec que en aquest tema no s'ha d'entendre res, venim condicionats per la nostra educació i és difícil que alguna cosa que et van dient des de fa anys que és bona i interessant admetis que no et fa ni fu ni fa. L'excés d'explotació comercial de firmes com Dalí, Miró, Tàpies o Gaudí, en un altre camp, fa que et plantegis moltes coses. A més a més l'art tampoc no ha d'agradar, ens expliquen, ha d'impactar, fer-nos fer preguntes, coses així. A l'entorn del tema també s'ha generat molta filosofia barata.

Fa poc algú em comentava, amb orgull, que la filla d'una parenta seva, una nena de tres anys, li havia explicat amb pèls i senyals que havia anat a la Fundació Miró, que li havia agradat molt i que repetia que allò que feia el senyor Miró era molt difícil. No vaig voler trencar l'encantament de l'adult respecte a la reacció infantil però la nena feia el que fan totes les criatures, repetir com un lloro el discurs que els fan en aquestes visites educatives, a les quals he assistit sovint. De petit no tens cap mena de criteri, no el pots tenir encara. Evidentment, està molt bé portar els infants a tot arreu però també s'acaba oferint-los un discurs dogmàtic i poca varietat, Miró és el pintor escolar més treballat a classe. Quan aquests infants siguin grans Miró formarà part del seu imaginari i dels seus records. Fins i tot pot ser que aleshores no es valori aquest art, qui sap, ha passat amb tants artistes!!! Però per als qui van anar amb l'escola a escoltar les explicacions pertinents i a pintar als tallers dels museus serà tot un referent. Tot i que pot ser que altres formes d'art, potser un retorn a l'avui oblidat realisme, els facin admetre que potser no era tan bo  ni important com els deien aleshores. La història es repeteix i jo ja no ho veuré, tot això.

L'educació artística dels infants es poc copsar també veient l'evolució de les il·lustracions dels llibres infantils. Avui s'han posat de moda un tipus d'estampes fosques, una mica raretes, també presents als dibuixos animats que es passen per televisió. Ferrándiz o Pilarín Bayés semblen ja a molts d'aquests il·lustradors moderns, vulgaritats. Tot comença, a més, sent molt innovador però acaba per assemblar-se, uns dibuixants copien dels altres, i s'acaba estructurant un discurs estètic tan monolític i dogmàtic com els anteriors.

Ningú no pot explicar ben bé què és art o què és cultura. Avui els professors d'art més joves que no pas jo, en general, defensen l'art contemporani. Creure en ell és qüestió de fe, em deia un professor, és com un va a missa i creu en el que simbolitza l'acte religió o és ateu i s'ho mira amb distància i fins i tot amb certa angúnia. L'objecte d'art també compta amb l'espai on te'l trobes, una Mare de Déu en una ermita és una imatge de culte i a un museu és una talla antiga de la qual en valorem la grapa de l'autor, sovint anònim.

El dibuix, la pintura, es treballen a escola de forma molt desordenada. Hem valorat tant la creativitat que hem acabat per oblidar el poder del dibuix per a representar la realitat, ni que sigui a la nostra manera, i no s'ha donat eines a les noves generacions per dominar el tema. Se suposa que saber dibuixar o saber cantar són qüestions lligades a dots naturals, que també, però es poden educar i millorar, com s'educa l'escriptura.

Durant anys les escoles de Belles Arts nostrades han bescantat i bandejat tot allò que fos figuratiu, gairebé era un penjament mencionar aquesta paraula. Avui la cosa ha canviat una mica i en un món molt divers conviuen artistes de tendències molt diverses,  la fotografia, el vídeo, la tècnica en definitiva, ofereix moltes possibilitats i obre camins nous per a l'expressió, que hauria de ser el més lliure possible.

En el camp de l'art, més que en cap altre, es confon sovint valor i preu. De Gente Bien, l'obra de Santiago Rusiñol, em ve al cap sovint el diàleg entre l'àvia, lúcida i pragmàtica, i un doctor de moda, el doctor Rocarol, quan la dona, escoltant les meravelles que fa el doctor amb els seus massatges, li pregunta:
-Y para hasser los massajamientos pagan, las señoras? 
Si apliquem la història a l'art, als artistes i als seus mèrits, el tema del preu és molt i molt rellevant. Poesia para el pueblo, demanava el poeta. Doncs el mateix pel que fa a l'art. Em temo que, amb poques excepcions, la pràctica artística i la seva promoció continua sent força elitista i condicionada a relacions i coneguts que puguin promocionar allò que es fa.

Una altra obra emblemàtica on surt el tema és Bola de neu, de  Soldevila. Un crític es fot d'un aspirant a pintor que té diners per deixar la feina i dedicar-se a l'art, la seva vocació. A més, s'enreda amb la seva dona i junts es foten d'ell. Per riure més a gust li fa una mena de crítica bona que produeix un efecte contrari al buscat, la gent comença a valorar el pintor, té èxit, la dona deixa l'amant creient que l'havia enredada sobre la vàlua del seu marit per raons òbvies i fins i tot el crític acaba admetent que potser aquella pintura no està malament, qui sap?

A la pel·lícula Montparnasse, 19, on s'evoca, de forma força lliure, la darrera etapa de la vida de Modigliani, es fa també una reflexió sobre el tema. Un marxant sense escrúpols, interpretat magistralment per Lino Ventura, es nega a comprar res del pintor, tot i que li agrada molt, perquè sap que està malalt, és autodestructiu i durarà poc. Els quadres, després de la seva mort, es podran comprar barats i vendre cars. L'home segueix al pintor, l'enyorat Gerard Philipe, com un voltor, per un París ombrívol, fins que aquest mor. 

Tenim tendència a empassar-nos allò que ens venen bé, això explica les cues de gent que es formen de tant en tant per visitar el que sigui, coses i llocs que uns anys enrere eren solitaris i oblidats. El consum cultural aconsegueix allò que es proposa i al capdavall el que cal es vendre. Davant dels quadres d'una exposició o d'aquestes instal·lacions i muntatges que es promocionen et preguntes sovint com es financia tot plegat i si l'artista viu més o menys bé de fer allò. Sobre tot plegat s'escriu molt per no dir res. Els mateixos artistes, com el mateix Tàpies, sovint han escrit reflexions molt discutibles per justificar la seva feina. 

Em temo que una gran part de tot plegat  és fum o com aquell vestit de l'emperador, no res. Un altre tema és que ens insisteixin en què ens ha d'agradartot això  i acabem per creure-ho. Sigui com sigui els temes artístics i culturals haurien de ser en tot moment objecte de debat i controvèrsia i no pas dogmes indiscutibles que fessin semblar ignorant aquell no iniciat que gosés dir que no li agrada gens determinada obra d'algun pintor d'aquests ja immortals o que flipés davant d'una aquarel·la convencional amb un idíl·lic paisatge garrotxí.

En tot cas, l'exposició del Caixafòrum m'ha plantejat moltes qüestions a l'entorn del tema de la relació entre fotografia i pintura, en el món dels pioners en el tema i en l'actual. Un dels problemes del nostre temps és que la massificació de la cultura ha propiciat que hi hagués molts més escriptors, molts més pintors, molts més músics, cosa que fa, també, que es vengui menys i que per gaudir de moltes coses haguem de recórrer a mecenatges institucionals o d'entitats privades, mecenatges que també estan en hores baixes.