PAULA I CLARA

Uns dels personatges més fascinants dels molts que transiten pel llibre que comentava en el post anterior són Clara Westhoff i Paula Becker. Sabia fins ara molt poca cosa d'aquestes dues dames admirables i fascinants. Clara va viure molts anys i Paula, molt pocs. Clara era escultora i pintora i Paula, pintora. Totes dues han patit l'oblit interessat que ha planat sobre l'obra de les dones en tants camps. Més enllà de la informació que aporta el llibre de Wiesenthal sobre ambdues dones avui tenim l'avantatge de poder tafanejar per la xarxa on és possible accedir a imatges, documents i biografies.

Les dues dones, joves i entusiastes, van ser molt amigues de Rilke, aquest gran poeta que, com a home, era molt poca cosa i no parlo pas de l'aspecte físic, que també. Inquieta comprovar com dones de categoria es deixen impressionar sovint per homes de molt menys valor global i que no els convenen en absolut. Paula i Clara formaven part d'una colònia d'artistes que es va instal·lar durant uns anys a un bonic poble alemany, Worpswede, un indret mític però conegut avui, sobretot, en l'àmbit germànic, com ho són Paula i Clara. El turisme cultural del present, tan frivolitzat, no ha inclòs encara el lloc en els circuïts més o menys universals dedicats a evocar vides romàntiques.

Paula es va casar amb Otto Modersohn, per això normalment és coneguda com Paula Modershohn-Becker. Era un pintor paisajista, remarcable però sense excesos, més gran, amb una bona situació econòmica i que per Paula va abandonar una primera dona amb qui tenia una filla. La parella va tenir una altra filla, després d'una separació temporal, però el part va costar la vida a la pintora a causa d'unes complicacions posteriors. A Bremen té avui un museu dedicat però en vida va vendre poca cosa i va ser conscient dels problemes econòmics que li podia comportar, per exemple, separar-se del marit. Modersohn es va tornar a casar després i va tenir dos fills més. 

Clara es va casar amb Rilke amb qui també va tenir una filla però el poeta no estava fet per a criatures ni família. La cosa va durar un any i escaig. Clara va tenir sempre cura de la filla i fins i tot va mantenir una amistat intermitent amb el poeta de culte tot i que es va veure obligada sovint a deixar la nena amb els seus pares. Va ser una dona coratjosa i treballadora que va treballar i aprendre amb gent com Rodin. Va morir, ja gran, l'any 1954. Les dues dones es van retratar mútuament, la seva amistat va ser sòlida i profunda. De Clara se'n parla més aviat quan es fa referència a Rilke. Una i altra van sent cada vegada més reconegudes a nivell individual, al menys al seu país. Deien, quan jo estudiava, de joveneta, que no hi havia dones artistes i darrerament en surten de sota les pedres i amb un nivell qualitatiu extraordinari. Artistes, escriptores, compositores, científiques...  

Fa uns dies vaig anar a un interessant recorregut que feien al MNAC a l'entorn de la representació del llibre en les obres d'art, al llarg del temps, i la persona que feia les explicacions, una noia jove i riallera, va comentar amb ironia, en arribar més o menys a l'època de Rilke i la resta, l'ego exagerat dels homes artistes, músics i escriptors d'aquells anys i fins fa quatre dies. Esperem que les coses hagin canviat una mica, o al menys que els egos femenins hagin augmentat de voltatge.

MARY CASSATT (1844-1926)

El 14 de juny va fer anys de la mort de Mary Cassatt (1844-1926). Va ser una pintora americana, amiga de Degas, que la va influenciar al principi. Va tenir la sort de pertànyer a una família amb diners i cultura que va potenciar les seves aptituds tot i que el seu pare, un ric banquer, no veia amb bons ulls la seva professió. Va conèixer d'altres pintors i pintores com ara Camille Pissarro i Berthe Morisot i va influir en una jove Lucy A. Bacon. Va retirar-se durant un temps per tenir cura de la seva mare i la seva germana, malaltes. La mare es va guarir però la seva germana va morir, cosa que la va deixar molt trasbalsada. Va viatjar molt per Europa, a Espanya va visitar París i Madrid. Va morir en una residència familiar que tenia a la Picardia francesa, després d'uns anys d'inactivitat a causa de diferents malalties.També va col·laborar amb els moviments sufragistes. Expliquen que no es va voler casar ni tenir fills per poder dedicar-se a l'art en total llibertat. Tot i que se la considera propera als impressionistes ella defugia les etiquetes. Va reflectir sovint el món femení, la maternitat, la costura, l'alletament.

MARUJA MALLO

Hi ha va haver Madrid, fa un parell d'anys, una exposició, a l'Academia de Artes de San Fernado, al carrer d'Alcalà, sobre Maruja Mallo. Maruja Mallo, que va morir el 1995, es, encara, em sembla, una gran desconeguda per a molta gent. Però va ser una part molt important de tota aquella generació d'intel·lectuals i artistes del temps de la guerra, compromesa amb la República es va exiliar i va retornar a Espanya el 1965. Com en tants altres casos, el fet de ser dona crec que l'ha relegat durant anys a un estrany paper secundari, quan jo la trobo al nivell d'un Dalí i de molts altres pintors contemporanis seus, molt més coneguts.

A la seva terra natal, Galícia i, en concret, al poble on va néixer, Vivero, s'està construint un museu dedicat a aquesta artista, tant del seu temps, tan immensa i polifacètica. Un museu crec que compartit amb l'escultor Cristino Mallo. La vida d'aquesta dona és apassionant, no cal que l'expliqui ja que a la wikipèdia podeu trobar molta informació, només comentaré, una mica en pla tafaner, que va tenir un embolic amb Miguel Hernández, entre d'altres. Va viure els darrers deu anys en una residència d'avis madrilenya i va rebre diferents homenatges i reconeixements. 

ROSALBA CARRIERA

Rosalba Carriera va ser una important pintora veneciana, redescoberta per nosaltres fa alguns anys. Li he dedicat un dels meus enigmes històrics. 

Al seminari de Pintura al Pastel la professora Carme Esmerats la va mencionar en moltes ocasions. La tècnica del pastel va ser molt útil a les dones cultes, que no podien assistir a les classes convencionals de les acadèmies ni utilitzar grans espais. Per sort per a la pintora, aquell tipus de pintura va connectar amb els gustos de la societat aristocràtica del segle XVIII.

Se sap poca cosa de la vida personal de Carriera. Va viure molts anys per a l'època, més de vuitanta, i en els darrers va perdre la vista i gairebé tota la seva família. Malgrat això va ser molt apreciada i valorada i va retratar el bo i millor de la societat de l'època.

Potser una part del cert menyspreu que va patir durant un temps la pintura al pastel prové, ai, de ser una tècnica molt utilitzada per les dames pintores. Avui hi ha pintores noves, innovadores i agosarades, que han utilitzat aquesta tècnica d'una forma arriscada i contemporània.